FESTIVAL 2020
15 D'OCTUBRE 2020
En aquesta nova edició, el festival se centrarà i indagarà sobre el concepte de les intimitats públiques i publicades, d'allò secret, privat i amagat a la imatge mostrada, descoberta i pública.
El títol d'enguany, Extimitat ja ens dóna unes coordenades sobre quin serà la narrativa visual. Si bé la paraula extim apareix per primera vegada en un text d'Albert Thibaudet en 1923, no és fins a l'any 1969 que el psiquiatre i psicoanalista Jacques Lacan la utilitza en un del seus seminaris.
Avui dia, l'ús intensiu de les xarxes i la necessitat d'explicar la intimitat perquè perdi el caràcter de privat per a esdevenir públic han posat de relleu aquest concepte. Segons els psicòlegs, la pràctica habitual de donar a conèixer visualment allò que fins ara teníem reservat en l'espai més íntim i privat, provoca un canvi en la nostra imatge i les relacions entre els altres, on res deixarà de ser innocu.
És evident que el cinema i la fotografia han marcat la nostra societat en tots els àmbits, des de l'entreteniment a la ciència i la informació, però mai com avui el seu impacte s'ha deixat sentir tant en la vida privada de les persones, passant de nodrir àlbums a convertir-se en una eina social decisiva en temps present.
Les fronteres entre el públic i el privat s'estan diluint de dins cap a fora. Assistim a una intimitat compartida amb entusiasme contagiant en paral·lel a la por d'una societat venuda i vigilada a través dels mateixos canals.
Aquests seran doncs, els eixos del nou Panorámic.
Per segona vegada al festival Panoràmic de Granollers a Roca Umbert, ja que l'any passat també vam anar-hi.
El festival Panoràmic vol fomentar la investigació a la fotografia a partir del cinema i altres disciplines.
Volen apostar pel nou llenguatge narratiu tant en el camp documental, com a l'experimental o l'artístic.
Cada any el festival se centre en una paraula com a centre del tema i aquest any la paraula és "l'extimitat". Segons el diccionari: L'extimitat és la paradoxa segons la qual la intimitat perd el caràcter privat per esdevenir pública. És a dir, l'extimitat és això que s'anomena a les coses més intimes que a la vegada són publiques.
Al festival hi havia diverses exposicions de diferents autors i autores. Però nosaltres vam tenir el plaer de tenir la visita guiada a l'exposició de Las Murtes Chiquitas. On vam tenir de guia a la mateixa autora, la Mireia Sallarès.
Mireia Sallarès
Aquesta exposició ja la vam veure l'any passat quan vam anar al CCCB situat a Barcelona. Realment és com si hagués vist una altra exposició totalment diferent, ja que quan la vam veure l'any passat no tenien cap mena de guia i l'havíem de veure nosaltres sols sense ajuda de ningú. En canvi aquest cop la mateixa autora ens a fet la visita guiada, la Mireia Sallarès.
Aquesta exposició parla dels orgasmes produïts als aparells reproductors femenins. Aquest projecte el va fer a Mèxic, per això el títol d'aquesta exposició és una expressió mexicana: "Las muertes chiquitas". Aquesta expressió fa referència als orgasmes femenins.
La Mireia va estar durant quatre anys a Mèxic, preguntant a diverses dones molt diferents i amb situacions molt diverses que quan van tenir el seu primer orgasme, és clar si han tingut cap a alguna vegada. A partir d'aquesta pregunta la dona entrevistada i la Mireia tenen una llarga conversa on estat parlant de molt temes diferents però tots relacionats amb el tema principal, l'orgasme. Una frase que ens va dir la Mireia que se'n va quedar gravada va ser: "Jo no vaig allà amb unes preguntes preparades i amb unes pautes, sinó que agafo la càmera i el trípode, dues cadires i m'hi poso a xerra amb la dona. Fixa't si vam xerra que tots els vídeos junts fan molt més de 100 hores de gravació". Amb aquesta frase vol dir que l'eix principal serà l'orgasme, però a partir d'aquí les dones es relaxaven amb la Mireia i els explicava tota mena d'experiències sexual, i algunes de molt dures.
La frase la qual gira aquesta exposició i també la frase la qual li va dir una d'aquelles dones mexicanes va ser:
"Los orgasmos, como la tierra, son para quien los trabaja."
En la meva opinió aquesta exposició sense la Mireia la vaig veure com si res, però una vegada haver estat amb ella i que t'expliqui moltíssimes anècdotes amb aquestes dones. L'exposició canvia radicalment als meus ulls, és a dir, quan vaig sortir de la xerrada de més de dues hores amb la Mireia em vaig quedar impactat. En veure tot el que podien haver viscut aquestes dones.
 |  |  |
|---|---|---|
 |  |  |
 |
.jpg)
Anna Galí
.jpg)
Tras la muerte de su hijo en 2017 a los 18 años, por sobredosis, y gracias a esa nueva herencia y huella que dejamos, la digital, descubro una parte de él que desconocía y que se escondía tras su normalidad excepcional: una persona atormentada que buscó en el consumo de medicamentos y otras drogas una vía de escape a su incomodidad en el mundo, y que compartió esa parte íntima y secreta de él a través de redes sociales e internet. Para su generación las imágenes se han convertido en un acto comunicativo que se inserta en el “universo paralelo” que es internet, en el cual vierten su historia vital, anhelos y preocupaciones.
Anna Galí
 |  |
|---|